Fashion Art per SANT JORDI
Les il·lustracions de George W. Plank per a les portades de Vogue: clàssics de la il·lustració
Hi ha il·lustradors que són tot un clàssic. És el cas de George W. Plank, que va ser força important en les tres primeres dècades del segle XX. Les seves portades per a la revista de moda Vogue han servit d’inspiració a molts i diversos il·lustradors.
George Wolfe Plank (1883-1965) va ser un il·lustrador artista nord-americà, recordat principalment per la seva llarga associació amb la revista Vogue, que es va traduir en anys de portades en estil Art Deco, relacionada amb la d‘Helen Dryden i la influència, entre uns altres, per Edmund Dulac. El estil ha estat comparat amb artistes com Rackham , Dulac , Alphonse Molta , i fins i tot Gustav Klimt . La seva obra es caracteritza per amplis camps de color brillant que parteixen de la massa i la línia de les seves principals figures. La seva composició és clara i senzilla, amb molta riquesa de detalls . Plank va irrompre en l’escenari de Vogue amb el seu estil madur gairebé completament establert i va treballar durant alguns anys sense rivals reals abans el treball d’Helen Dryden va madurar i es va convertir en un dels més importants dels seus col·legues. William Packer va descriure el concepte de Plank de la moda com a ” ideal, estrany i improbable, alhora aventurer i no obstant això, romàntic i nostàlgic”.
[ editar ]Enllaços externs
Xin Xin, un Martini per Primavera
Però, com no estimar, senyor, si tu vas fer que fos torbadora i fragant com la primavera?. José Ángel Buesa
Primavera, un Martini i molt de Glamur...
No hi ha res més evocador d’aquesta estació que a tots la “sang ens altera”, com un prat ple de vida i animat pel vol de les papallones. Vivim, expressem i compartim l’alegria de la Primavera per deixar aflorar totes aquelles emocions que se’ns desperten… i també no hi res mes “alliberador” que “anar a fer un vermut”, aquesta era un costum molt catalana que s’ha anat degradant, perdent amb el temps la seva forma original fins a pràcticament desaparèixer, i què volia dir fer un àpat lleuger al migdia, abans de dinar. Es feia sobre tot els dies assolellats de la primavera i l’estiu, a la terrassa d’un bar o petit restaurant, o a casa mateix. El “vermut” era una ocasió social, que sovint es feia amb amics i família. Els àpats eren molt senzills, apart de les olives, que eren essencials, hi havia unes anxoves, patates de xurrer, ametlles salades i cloïsses o escopinyes amb salsa picant… Ah… i el Glamur…, què és…? He trobat la paraula en diversos diccionaris “oficials”, l’Enciclopèdia Britànica, la Enciclopedie Francaise i fins i tot a la Catalana. En el de la RAE no hi ha l’accepció. Sense comentaris. Glamur = atractiu, encant, seducció, com la mateixa Primavera, com el mateix Martini…
Els brindis sempre son sinònim d’alegria i festa. Per la vida, per la salut, per l’amor, pels amics, per tantes coses… petons.
“¡Ah, la vida, la vida!”
En anatomia, el cor és l’òrgan principal del sistema circulatori. El Cor també és definit com a sinònim de l’ànima o de l’ésser d’una persona, sent el lloc on se solen ubicar els sentiments interns, els desitjos, les passions…
Crec en el meu cor, el que jo espremo per tenyir la tela de la vida. Gabriela mistral
Caminant, són les teves petjades
el camí i res més;
caminant, no hi ha camí,
es fa camí al caminar. Antonio Machado
Cada vegada que prens una decisió tries un camí, en tanques un i n’obres altres, prens una direcció i aquí et dirigeixes… Moltes vegades prens les decisions correctes, moltes altres no. Però possiblement val la pena intentar-ho i córrer el risc de donar noves oportunitats…Cada vegada que dius que si o que no, t’obres a milers d’altres opcions. Cada vegada que seleccions tries el que creus millor per a tu. Les decisions encertades moltes vegades tenen a veure amb tu i amb altres, i moltes vegades aquest altres no hi estan d’acord en les teves últimes decisions. Cada vegada que triem prenem un rumb, i aquest és el rumb que en aquest moment vols donar-li a la teva vida. Vivim sempre prenent decisions…Decisions quotidianes (què em poso?, Què mengo?, te o cafè amb llet?, surto o veig una pel·lícula a casa?); I Decisions personals o amb més projecció,(capa, on vaig? I quin camí prenc ara?). Vivim molt ràpid i no solem prendre consciència de la quantitat de decisions que prenem cada dia, i fonamentalment, del desgast energètic i emocional que comporta aquesta presa de decisions permanents, descuidem el desgast mental que comporta la maquinària interna que es mou en el procés de la decisió. Decidir, com deia, consumeix energia, i el desgast o consum d’energia depèn directament del pes que li donem a cada decisió. Molts dies comencem al matí decidint una cosa i l’acabem fent-ne una altra….Decisions, Decisions i més Decisions. Quan estem bé, generalment repartim bé aquestes càrregues emocionals, i no hauríem de fer-nos mala sang davant les noves decisions…,li hauríem de saber donar en tot moment, als nostres problemes, el pes que realment tenen i així saber reprendre decisions. A decidir, com a tot a la vida, s’aprèn…, encara que a lo millor la clau passi per com encarem el procés de decisió per evitar obsessionar-nos amb pensaments que no ho mereixen i a gastar en aquest procés de decisió l’energia justa i necessària. De vegades decidim confiant en la nostra intuïció, altres després d’una anàlisi a consciència. Cada decisió demana un procés diferent i part de l’èxit rau en saber analitzar i encarar cada procés en cada moment, perquè no és el mateix decidir què volem fer amb la nostra vida…, com l’elecció d’un vestit… Tots somiem amb prendre la decisió correcta en el moment just, i per això, com per tot a la vida, cal preparar-se i saber ser flexible en tota decisió.
Gaudeix d’aquest dia tan bonic.
Tot va sobre línies.
En l’art existeixen senzilleses més difícils que les complexitats més enrevessades. Aldous Huxley
Alberto Giacometti.
El joc. Diuen que una persona té el que es necessita per jugar o no…, i arriba un moment en què és més que només un joc, i fas un pas endavant o et dones volta i t’allunyes, però tot joc va sobre línies…. però algunes línies què dibuixes moltes vegades obtens dibuixos no desitjats i te n’adones, encara què tard, què després aquestes línies ,et separen de les persones a qui més has estimat… No ajuda fer amics, per saber dibuixar més línies. Necessites línies amb límits, entre la resta del món i el teu. i algunes persones què vas coneixen al llarg de la teva vida són massa caòtiques i et fan dibuixar línies caòtiques. Tot va sobre línies. tot va sobre saber dibuixar bones línies i si vius a la vora del mar les millors sempre és dibuixen sobre la sorra però has de vigilar què l’aigua del mar no les esborri. i sempre en algun punt del dibuix què estàs traçant has de prendre decisions. Els límits deixen fora a altres persones; et tanquen… Així que pots desaprofitar la teva vida dibuixant línies o pots viure la teva vida creuant-les. Però hi ha algunes línies que són massa perilloses de creuar. I, si estas disposat a córrer el risc, també has d’acceptar les conseqüències.Vivim les nostres vides sempre al límit d’aquestes línies. I després d’un temps, les línies què has dibuixat sense adonar-te’n és tornen les normes de la teva vida. Però hauríem sempre d’aprendre a porta el compte, saber fer el que puguem per a ser més llestos que els altres.No fer-nos mai amic de l’enemic. Oh si, tot, tot és una competència, en aquesta vida. Qui va dir… “que guanyar ho és tot”, mai va sostenir un regla en les seves mans….Hi ha una altra forma de sobreviure a aquesta competència. Una manera que ningú sembla voler explicar. Una que has d’aprendre per tu mateix. no es tracta de la competència. No hi ha guanyadors o perdedors. Les victòries es compten pel nombre de línies què és poden salvar d’un dibuix. I de tant en tant, si ets hàbil, la línia que hauries de saber salvar pot ser la primera què has dibuixat… Difícil de viure amb elles i impossible de viure sense elles…Desitjaria que hi hagués un reglament per saber-les dibuixar totes bé. Algun tipus de guia que et digues quan no en pots dibuixar més. Seria agradable saber dibuixar sempre bones línies, i no es sols com saber fer un bon encaix en un paper en blanc. En quant a les regles, potser no hi ha cap. Potser les regles del bon dibuix és una cosa que has de definir tu mateix i també l’has de aprendre per tu sols.Recordes quan eres un nen i la teva major preocupació era, per exemple, si rebries un regal pel teu aniversari o si podries menjar sempre galetes de xocolata per esmorzar. Ser un adult?Aquesta paraula fa por. Ho dic de debò. L’edat adulta és una responsabilitat.I la responsabilitat, de veritat fa por. Molta, molta por. Els adults han d’estar en certs llocs, fer coses, guanyar-se la vida i pagar la renda.. I Fa que els regals i les galetes es vegin molt, molt bé, oi? La part més temible de la responsabilitat? Quan no la utilitzes i deixes que s’escapi entre els teus dits les petites coses què sempre tan acompanyat. Responsabilitat. De veritat també fa por. Moltes vegades no la pots evitar.T’enfrontes a ella o pateixes les conseqüències. Tot i així quan acceptes l’edat adulta té els seus avantatges, igual què saber portar els vestidest…, les sabates… veure un bon vi…, degustar un bon menjar…saber valorar els petits plaers què la vida t’ofereix…és genial.Però saber-la acceptar, diria que té a veure amb la por. Por al fracàs. Por al dolor. Por al rebuig. De vegades la por és prendre una decisió, perquè que tal si t’equivoques? Que tal si comets un error que no pots desfer? El que sigui al que li temem, una cosa és certa: que en el moment en què el dolor de no fer les coses és pitjor que la por a fer-les, però de totes les pitjors pors…, la pitjor és la de no saber esborrar les línies què has dibuixat malament.
Temps de Conillets… Beatrix Potter.
Als meus nebost Guillem i Gerard.
Qui no recorda si més no haver vist aquest conill alguna vegada…?
Peter Rabit. Va néixer de la imaginació i de la mà de Beatrix Potter
Helen Beatrix Potter (1866-1943) va passar a la història com la creadora d’un univers meravellós d’animals antropomorfizats. El seu pare, Rupert Potter, era un advocat amant de l’art i la fotografia que, potser per això, mai va exercir la seva professió. Helen Leech, la seva mare, pertanyia a una adinerada família dedicada a la indústria tèxtil a Lancashire. La família Potter, típicament victoriana, vivia en una gran mansió envoltada d’un immens parc a Bolton Gardens, Kensington. Allà portaven una vida folgada, i de poc tracte social. Beatrix va créixer sense amistats i, com era corrent en una família de classe mitjana alta, els pares van delegar la seva educació en una institutriu. Observadora atenta del camp anglès i dels seus paisatges, capta el caràcter entendridor que produeixen els petits animals, la debilitat, elegància, monería, però també extravagància, permeten l’assimilació amb l’home. Apassionada i enamorada del medi que l’envoltava, Beatrix Potter va començar a observar, registrar i dibuixar. “La mare gata llepant als seus gatets, la gallina covant als seus pollets, la pota reunint els seus aneguets, es converteixen en símbols de la cèl · lula familiar, del món privilegiat de la infància”. La representació de petits animals vestits de pagesos facilita la substitució antropomòrfica que trobem expressada en els nostres dies amb la mateixa tendresa en Petit Ós *, de Maurice Sendak. És clar que l’elecció dels animals, d’espècies que viuen al jardí, l’ús de colors càlids i atraients, el traçat sensual d’un modelatge que s’aplica en reproduir el tou de la pell, el suau del seu pèl, expliquen el contingut afectiu que estan plenes les imatges de Beatrix Potter. Va estudiar també la vegetació de la zona (especialment els líquens i els fongs), i va presentar al Reial Jardí Botànic de Kewia la Societat Linnean els seus estudis botànics. La seva passió s’estavellaria contra la rigidesa d’una societat masclista: les dones no tenien l’entrada permesa a aquest tipus d’institucions.
“La petita Beatrix, per exemple, no anava a escola, no tenia dret a tenir amics ni era mai presentada a les visites. Es torna terriblement tímida; viu tancada en una espècie de closca, tant pel que fa a la vestimenta com a la seva moral. La vestien, segons va explicar després en el seu Diari, ‘com si estigués sempre a punt de sortir per a l’església’.confinada a la seva habitació llegeix les novel · les de Mary Edgeworth i somia amb les vacances. En efecte, cada any i mentre els servents s’encarregaven de la neteja primaveral, la família abandonava Londres i s’instal · lava al nord d’Anglaterra o a Escòcia, on estava un o dos mesos”.
Els orígens de la tradició dels “Ous i dels Conills” de Pasqua.
L’ou.
Des dels començaments de la humanitat, l’ou va ser sinònim de fertilitat, esperança i renaixement. L’ou va adquirir importància dins de la mitologia egípcia quan l’Ave Fènix es va cremar en el seu niu i va tornar a renéixer més tard a partir de l’ou que l’havia creat en un principi. També els hindús sostenien que el món havia nascut d’un ou. Els ous de pasqua en l’antiguitat eren de gallina i d’ànec, i en l’edat mitjana els eren regalats als nois durant les celebracions. Al temps, els cristians van començar a obsequiar ous durant la Setmana Santa amb regals i al principi del segle 19, a Alemanya, Itàlia i França, van aparèixer els primers ous fets amb xocolata amb petits regals endins. Quant a la decoració, els ous de pasqua sempre han representat un desafiament per als rebosters. Però les diverses cultures van decorant de manera diferent els ous. En els seus començaments, eren pintats a mà amb colors estridents que representaven la llum del sol. Els ous es feien un a un amb un motlle prefabricat, el que dificultava molt la seva elaboració massiva.Els colors estridents van anar apareixent amb les grans produccions d’ous, pels anys 20 i 30 del segle passat.
El Conill.
El conill de Pasqua no és un invent modern. Té el seu origen en les celebracions anglosaxones pre-cristianes. El conill, un animal molt fèrtil, era el símbol terrenal de la deessa Eastre, a qui se li dedicava el mes d’abril. El conill, com a símbol de Pasqua, sembla tenir els seus orígens a Alemanya on és esmentat per primera vegada en uns textos del segle XVI. Els primers conills comestibles es van fabricar a Alemanya al segle XIX de pastisseria i sucre. El conill de Pasqua va ser introduït als EUA pels immigrants alemanys que van arribar al Pennsylvania Dutch Country durant el segle XVIII. L’arribada del “Oschter Haws” es considerava un dels grans plaers de la infància, equivalent a una visita de Pare Noel a Nit de Nadal. Els nens creien que si es portaven bé, el “Oschter Haws” posaria ous de colors. Els nens construïen nius en llocs apartats o amagats de la casa, el graner o el jardí perquè posés els seus ous el conillet. Més tard començaria la tradició de construir elaborades cistelles per posar els ous.
“La Màgia”… quin bon invent.
“El que té imaginació, amb quina facilitat treu del no-res un món”.
Gustavo Adolfo Bécquer
Georges Meliers. “Viatge a la Lluna” (1902)
Es considera que el cinema va néixer oficialment el 28 de desembre de 1895. Aquell dia, els germans Lumière van mostrar, en sessió pública, els seus films als espectadors del Salon Indien de París. En un dels seus primers films, “L’arribada d’un tren a l’estació de Ciotat”, l’efecte d’una locomotora que semblava sortir de la pantalla va ser enorme. L’aparell amb el qual ho aconseguiren el van anomenar Cinematògraf. Havia nascut la cinematografia. Però l’èxit inicial es va anar fonent pel cansament del públic. Les pel.lícules que veien sempre eren fetes sobre moments quotidians, sobre la vida laboral o familiar. I va ser la màgia i la imaginació de Georges Meliers, qui va salvar el cinema d’acabar com un invent més entre tants d’aquella època. Méliès va fer realitat els somnis de les persones, en dur-los en les imatges que es representen en una pantalla. Per fi, la fantasia podia volar a través de la llum. Méliès és el primer inventor de ficcions. És més, de la ciència-ficció. “Viatge a la Lluna” (1902) i “Viatge a través de l’impossible” (1904) es troben entre les millors mostres de l’inventor dels trucatges. Un dels més habituals era fer desaparèixer coses o fer-les aparèixer de nou. Uns altres eren la sobreimpressió d’una imatge sobre una altra, les dobles exposicions o l’ús de maquetes. I Martin Scorsese amb el seu nou film “la invenció d’Hugo” ens mostra amb una gran sensibilitat i una excel.lent posta en escena els inicis de la màgia del cinema i a un dels seus creadors George Melier darrera la mirada innocent d’uns ulls blaus preciosos d’un nen orfe. En aquest film la càmera recorre el París dels anys trenta del segle passat, es dirigeix a l’estació de Montparnasse, creua andanes i vestíbuls i es planta a la cara d’aquest nen ocult en un enorme rellotge. N’hi ha prou amb aquests veloços segons per intuir que hem emprès un gran viatge al centre de la màgia i que aquí anem a viure, sorpresos, i extasiats, unes dues hores de ininterromput plaer.
Amb paraules de Jordi Batlle Carminal:
…”Però Méliès no està sol en aquesta festa, també s’al · ludeix als Lumière. I per certificar que la realitat i la ficció habiten un mateix univers, Scorsese fa rimar la famosa primera projecció de l’arribada del tren a la Ciotat amb la recreació d’un cèlebre accident ferroviari ocorregut a l’estació de Montparnasse, que aquí no està datat però va ocórrer a l’octubre de 1895, just dos mesos abans de la històrica sessió. Hi ha centenars d’idees, de notacions, ecos i suggeriments en aquest inesgotable, bellíssim, enlluernadora cant d’amor al cinema, una obra extraordinària capaç de generar en el més comú dels mortals un inesperat síndrome de Stendhal”.
Cap cosa gran pot dur-se a terme sense entusiasme, i aquest és un aliat fidel de la imaginació. (Emerson)
Ara sols cal que gaudiu i molt… amb aquesta pel.lícula. Bona màgia per a tothom.
“EL BAOBAB” conte africà.
” La cura per a tot és sempre aigua salada: la suor, les llàgrimes o el mar “. Karen Blixen
” Baobabab “. Dibuix de Teresa López.
La primera constatació que vaig tenir sobre aquest arbre va ser quan vaig anar a viure a Castelldefels, i d’això ja fa uns quants anys al 1997, un arbre curiós d’aspecte asprós i de superfície amb arrugues, però amb una escorça suau, fràgil i molt delicada, plantat molt a prop de casa meva i que vaig descobrir tot passejant a les meves dues gossetes “la Fiona i la Tsunami”. Desprès, a començament d’aquest any 2012 i a partir d’una sessió d’osteopatia que em va fer el meu amic osteòpata i senegalès, Birane, me’n va tornar a parlar d’aquest arbre, i em va portar a intentar descobrir la història d’aquest “arbre sagrat”. I vaig descobrir moltes coses. Vaig descobrir, l’amor del “Embondeiro o Baobab” com se l’anomena a l’Africa, un amor que és elevat a la dimensió i grandiositat comparable a la del mateix arbre , la seva bellesa i intel · ligència, la vanitat, la capacitat d’estimar a altres éssers, les seves possibilitats terapèutiques o la seva longevitat. i sabeu… res arriba a tu per pura casualitat. També vaig descobrir en el procés de la busqueda, le seves múltiples funcions. La generositat amb que s’ofereix a les necessitats dels homes i dels animals. Les dimensions inimaginables que pot assolir. El fet que en al seu interior poden cohabitar éssers vius i esperits dels avantpassats. Pot ser van ser aquest qui me’l van fer arribar. Qui sab?…Vaig descobrir també que té una fruita anomenada “malambe” en la llengua xi-Nyungwe de Tete, bastant consumida en aquella regió sobretot en temps d’escassetat d’aliments. Vaig saber que a Madagascar, per exemple, s’ha convertit en l’arbre d’elecció com a símbol de la nació. Que al Senegal el veneren molt més del que veneren a un dirigent polític elegit pel poble. Vaig descobrir tot un repertori inacabable de faules i mites, i amb aquest conte tan bell, que ara us explicaré, vaig recordar la pregunta eterna, és a dir, “si estem davant un conte destinat als més joves o als més vells?”. Aquest conte materialitza el que és la vocació dels contes de tradició oral, que és de deixar un llegat, primer cultural, i segon l’aprenentatge de les coses de la vida, incloent, òbviament, l’amor. La lectura d’aquest conte constitueix també un acte d’aprenentatge, ja que hi ha una deliberada intenció de transmetre coneixements sobre l’arbre més gran que existeix a l’Àfrica, un arbre que decora les històries dels llibres, que sustenta mites i desenvolupa creences. De manera que podem concloure que un arbre amb tots aquests mèrits no li pot faltar res per posseir la capacitat d’estimar. La meva profunda esperança és que aquest conte arribi, sobretot, a qui vulgui arribar.
Moltes gràcies.
” EL GRAN BAOBAB ”
EL conill es va acostar davant el gran arbre i li va dir: si us plau, presta’m la teva ombra. Aquest amb gust, li va prestar la seva ombra. Gràcies baobab! va dir el conill, la teva ombra és molt refrescant. Però el conill, que era molt entremaliat, va riure i li va dir: si…, la teva ombra està molt bé, però i la música del teu fullatge…?, Estic segur que ha de ser una cacofonia horrible. Com es pot atrevir aquest petit ésser a dubtar de lo bonica que és la música del meu fullatge. ¡¡¡¡, va pensar el baobab, li demostraré el contrari!. I el baobab va començar a fer tremolar les seves fulles i, de sobte, es va començar a escoltar la música més bonica del món.
I el conill va dir: gràcies baobab!, La teva música és espectacular, però i aquesta fruita…? estic segur que aquesta fruita ha de ser una bossa d’aigua tèbia res més. I el baobab va tornar a pensar, com es pot atrevir aquest petit ser a dubtar de lo rica que és la meva fruita. Li demostraré el contrari!. Llavors va deixar caure la seva fruita i el conill va començar a assaborir-la.
La teva fruita és deliciosa, baobab, moltíssimes gràcies. Però i el teu cor…? Segur que el teu cor ha de ser dur com una pedra. En aquest moment el baobab va voler ensenyar el seu cor al conill per demostrar que no era de pedra, però li va entrar por d’ensenyar el seu cor a algú que no coneixia. El baobab no s’atrevia, però de sobte, la curiositat va ser més forta i va començar a obrir el seu cor. Al cor del baobab es van descobrir i milers de tresors van aparèixer: pedres precioses, or, joies, plata, teles fines…
¡¡Gràcies baobab! va dir el conill. Tu ets l’ésser més generós que mai he conegut, i va entrar poc a poc en el cor del baobab, i prenent molts dels tresors que havien allà, va tornar a casa, i li va donar tot a la seva dona, que sense pensar va sortir a presumir-los amb les seves amigues el que li havia regalat el seu marit. Però hi havia una amiga que no es va alegrar de veure a la conilla amb totes aquestes joies: era la hiena envejosa… Aquesta va anar amb el seu marit i li va explicar tot el succeït.
El marit hiena, veient la seva dona morta d’enveja, va anar a veure el conill per preguntar com havia aconseguit els tresors que tenia la seva dona, i així poder donar també ell, els mateixos a la seva dona. El conill, innocentment, li va explicar tot: lo de l’ombra, això del fullatge, el de la fruita i el cor. Fou així, com el marit hiena va anar a veure el baobab, aquest, recordant de com s’havia sentit amb el conill, va fer el mateix: va prestar la seva ombra, va moure les fulles, va lliurar la seva fruita i va obrir el seu cor, on hi havia milers de tresors.
El marit hiena, veient tanta riquesa, va voler emportar-s-ho tot començant a esgarrapar i a ferir molt greument el cor del baobab. Aquest no entenia res, dolgut i mal ferit va tancar el seu cor, i la hiena es va quedar fora sense poder agafar res dels tresors. Des de llavors, la hiena busca en les entranyes dels animals morts allò que no va poder aconseguir en el cor del baobab.
Díuen… que el baobab mai més va tornar a obrir el seu cor a ningú, perquè té una gran ferida i tem que el tornin a fer mal.
Díuent… que el cor de l’ésser humà és molt semblant al cor del baobab, tanca milers i milers de tresors però per què és tan poc el que s’obre…?. De quina hiena se’n recorda…?.
Aquesta moralitat em va semblar bonica. No tanquis el teu cor a la vida, que en paraules de Shakespeare “És dues vegades beneït: beneeix el que el dóna i al que el rep”. No acumulis ressentiment, la vida és la més meravellosa experiència per gaudir, si vols créixer utilitza tots els sentits, perdona i oblida. El perdó t’allibera dels lligams que t’atrapen en el passat, fent emmalaltir la teva ànima i danyen el teu cos, portant-te a volar en llibertat.Quan perdones reforces el pont pel qual algun dia hauràs de passar. Tots requerim alguna vegada del perdó, i quan tens l’amor de perdonar, la màgia de vida que aquest produeix, t’atrau milers de benediccions. El perdonar, és ser gran espiritualment, t’allibera de la càrrega del ressentiment. L’absència del perdo li talla les ales a la teva vida, li treu força a la teva ànima perquè aixequi vol, neutralitza els dons que l’univers té per a tu: mentre no tinguis l’amor de perdonar, l’odi estarà danyant el teu esperit. Quan tinguis la humilitat de declarar al cel que perdones, sentiràs una pau interior sorprenent, que et portarà a viure en harmonia amb l’univers.
Els temps difícils han ajudat a fer-me comprendre millor l’infinitament rica i meravellosa que és la vida i que moltes coses que ens preocupen no tenen la més mínima importància”. Karen Blixen
Fitxa Tècnica del BAOBAB
Nom científic o llatí: Adansonia digitata L.
– Nom comú o vulgar: Baobab, Arbre ampolla.
– Família: Bombaceae.
– Origen: Centre d’Àfrica, amb àmplia distribució pel continent.
– Alçada: supera els 20 metres. El diàmetre del tronc pot superar els 7 metres.
– Substrat: agrada de sòls calcaris, alcalins o neutres (o lleument àcids); més aviat secs, contingut en nutrients mitjà, pobres en fosfats.
– Multiplicació: llavors o esqueixos.
– El baobab està considerat a l’Àfrica com a arbre sagrat i símbol del Senegal.
– Creixement lent els primers anys.
– Port: ample i obert a la copa, amb un enorme tronc rabassut d’escorça llisa de color gris.
– Fulles caduques a l’estació seca.
– Floreix a l’estiu.
– Les fulles del baobab es consumeixen cuites i serveixen també de pastura per al bestiar.
– La polpa dels fruits s’utilitza per a l’elaboració de begudes riques en vitamines B1 i C. Els brots tendres i les arrels dels exemplars joves es mengen com si fossin espàrrecs.
– L’escorça té propietats febrífugues.
– Es pot conrear en test i com bonsai.
Karen Blixen. ” Memòries d’Africa “
” El millor de la meva naturalesa es revela en el joc, i el joc és sagrat “. Karen Blixe
Memorias de Africa. Isak Dinesen
1. Kamante y ” Lulú”. ” Desde los Bosques y las Tierras Altas, venimos, venimos.”
La Granja de Ngong.
Yo tenía una granja en Africa, al pie de las colinas de Ngong. El ecuador atravesaba aquellas tierras altas a un centenar de millas al norte, y la granja se asentaba a una altura de unos seis mil pies. Durante el día te sentías a una gran altitud, cerca del sol, las primeras horas de la mañana y las tardes eran límpidas y sosegadas, y las noches frías.
La situación geográfica y la altitud se combinaban para formar un paisaje único en el mundo. No era ni excesivo ni opulento; era el Africa destilada a seis mil pies de altura, como la intensa y refinada esencia de un continente. Los colores eran secos y quemados, como los colores en cerámica. Los árboles tenían un follaje luminosa y delicado, de estructura diferente a la de los árboles en Europa; no crecían en arco ni en cúpula, sino en capas horizontales, y su forma daba a los altos árboles solitarios un parecido con las palmeras, o un aire romántico y heroico, como barcos aparejados con las velas cargadas, y los linderos del bosque tenían una extraña apariencia, como si el bosque entero vibrase ligeramente. Las desnudas y retorcidas acacias creían aquí y allá entre la hierba de las grandes praderas, y la hierba tenía un aroma como de tomillo y arrayán de los pantanos; en algunos lugares el olor era tan fuerte que escocía las narices. Todas las flores que encontrabas en las praderas o entre las trepadoras y lianas de los bosques nativos eran diminutas, como flores de las dunas; tan sólo en el mismísimo principio de las grandes lluvias crecía un cierto número de grandes y pesados lirios muy olorosos. Las panorámicas eran inmensamente vacías. Todo lo que se veía estaba hecho para la grandeza y la libertad, y poseía una inigualable nobleza.
La principal característica del paisaje y de tu vida en él era el aire. Al recordar una estancia en las tierras altas africanas te impresiona el sentimiento de haber vivido durante un tiempo en el aire. Lo habitual era que el cielo tuviera un color azul pálido o violeta, con una profusión de nubes poderosas, ingrávidas, siempre cambiantes, encumbradas y flotantes, pero también tenía un vigor azulado, y a corta distancia coloreaba con un azul intenso y fresco las cadenas de colinas y los bosques. A mediodía el aire estaba vivo sobre la tierra, como una llama; centelleaba, se ondulaba y brillaba como agua fluyendo, reflejaba y duplicaba todos los objetos, creando una gran Fata Morgana. Allí arriba respirabas a gusto y absorbia seguridad vital y ligereza de corazón. En las tierras altas te despertabas por la mañana y pensabas: ” Estoy donde debo estar. “…
5. Adiós a la granja: “! Dioses y hombres, todos somos así engañados!”
Adiós
” (…) Mientras los contemplaba me sobrevino una fantasía que ya había tenido antes: no me iba a marchar de Africa, no podía dejar Africa, sino que era el país quien lenta y gravemente se separaba de mí, como el reflujo de una marea. La procesión que pasaba por delante de mí estaba formada por mis fuertes y carnosos danzantes de ayer y de antes de ayer que se iban marchitando ante mis ojos, que se iban extinguiendo para siempre. Se estaban yendo a su manera, cortésmente, con una danza; la gente estaba conmigo y yo con la gente.”…
” (…) Cuando al fin llegó el día de marcharse aprendí la estraña lección de que ocurren cosas que te es imposible imaginar, sea de antemano, o en el momento en que se producen o después al recordarlas. Las circunstancias pueden tener una fuerza motriz que genera acontecimientos sin ajuda de la mente o percepción humana. En esas ocasiones eres consciente de lo que pasa al seguirlo con atención momento a momento, como un ciego al que guían y que pone un pie delante del otro con prudencia, pero sin saber donde pisa. Las cosas te ocurren y tú lo sabes, pero salvo eso no tienes ninguna relación con ellas, no conoces la clave de su causa o su significado. Los animales salvajes en un circo me parece que hacen su programa de la misma forma. Los que han pasado por acontecimientos semejantes pueden decir, de alguna manera, que han pasado por la muerte -no mediante la imaginación, sino mediante la experiencia.”
” Tots els dolors poden ser sufragats si els posem en una història o comptem una història sobre ells”. Karen Blixe
“Déu ha fet el món rodó perquè mai puguem veure massa lluny el camí”. Karen Blixe.
Karen Blixen / Isak Dinesen (1885-1962). Una altra de les meves meravelloses dones que amb els seus libres i contes i relats, em va donar la capacitat per imaginar i discernir, em va donar coneixement per pensar, em va donar mons, vides, emocions, identitat, perspectiva, i sobre tot em va donar més ganes de llegir.
Karen Blixen, dona de gran carisma i escriptora admirada per gent com Truman Capote o Ernest Hemingway .
Karen Blixen (de nom real Karen Dinesen i coneguda pel seu pseudònim literari Isak Dinesen) va néixer a Rungstedlund (Dinamarca) el 17 d’abril de 1885. Va ser la segona filla del militar i escriptor Wilhelm Dinesen i de Ingebord Westenholz, filla d’un adinerat empresari navilier. Des de nena Karen ja va sentir inclinacions artístiques, especialment per l’escriptura i la pintura. El 1907 va escriure amb el pseudònim d’Osceo la seva primera història, titulada “Els Ermitans”, la qual va ser publicada en una revista danesa. Va redactar altres relats però al no aconseguir massa repercussió va abandonar durant llargs anys la literatura. Després d’acabar la seva instrucció secundària, cursada a casa seva, el seu interès per l’art la va portar a estudiar a les ciutats de Coppenhage, Roma i París. El 1914 va esdevenir la baronessa Karen Blixen en contreure matrimoni amb el baró Bror Blixen-Finecke, que era fill del cosí del seu propi pare. Després de les noces ambdós es van traslladar a Kenya per dedicar al comerç de cafè. La seva vida al país africà va servir de base per a molts dels seus textos. El 1921 Karen es va divorciar de Bror, quedant-se al capdavant de la plantació. Uns anys abans, el 1918, Karen havia conegut al caçador Denys Finch Hatton, amb qui va mantenir una apassionada relació sentimental. Finch va morir a causa d’un accident d’aviació el 14 de maig de 1931.
L’any de la mort de Finch, Karen va abandonar Kenya per retornar a Dinamarca, debutant com a autora literària amb “Set contes gòtics” (1934), un llibre de relats amb què va aconseguir una important repercussió internacional. És la seva obra literària més excel · lent. El seu llibre més famós és la novel · la “Memòries d’Àfrica” (1937), centrada en les seves experiències al continent africà i en la seva relació amb l’esmentat Finch. Aquesta novel · la va ser portada amb èxit al cinema per Sydney Pollack amb el protagonisme de Meryl Streep i Robert Redford. Altres títols de la seva bibliografia són “Contes d’hivern” (1942), “Els venjadors angèlics” (1944), novel · la escrita amb el pseudònim de Pierre Andrézel, “Últims contes” (1957), “Anècdotes del destí” (1958), llibre que contenia el conte de “El festí de Babette”, “Ombres a l’herba” (1960), novel · la que tornava a ambientar-se en Àfrica. Karen Blixen, va començar a patir des de mitjans dels anys 40 greus problemes abdominals i estomacals, morint per malnutrició el 7 de setembre de 1962, tenia 77 anys. De manera pòstuma apareixerien “Ehrengard” (1963), “Assajos” (1965), “Carnaval: Entreteniments i contes pòstums” (1977) i “Cartes des d’Àfrica” (1981).
” Quan tinguis una tasca difícil de fer, cosa que sembla impossible, només treballa cada dia una mica, cada dia una mica, i de sobte veuràs que el treball estarà acabat “. Karen Blixe
Heic Artemisia Gentileschi. L’estil de Caravaggio
Aquest post està dedicat a la meva amiga Carola en el dia del seu aniversari.
Artemisia va ser una de les poques dones valentes i pintores del període renaixentista que va poder treballar i viure com a artista.
Artemisia Gentileschi. “Judith decapitant a Holofernes“ (1614-1620). Oli sobre tela, 199 x 162 cm. Galleria degle Uffizi, florència
Artemisia Gentileschi va néixer a Roma, el 8 de juliol de 1593 i va morir a Nàpols cap a 1654. Va ser la filla major del pintor Orazio Gentileschi, un dels grans representants de l’escola romana de Caravaggio i la primera dona a ingressar en l’Acadèmia del Dibuix de Florència Artemisia va ser introduïda a la pintura al taller del seu pare, mostrant més talent que els seus germans, que van treballar al seu costat. Va aprendre dibuix, com empastar els colors i donar brillantor als quadres. Atès que l’estil del seu pare, en aquells temps, es remetia explícitament a l’art de Caravaggio (amb el qual Orazio tenia relacions de familiaritat), també els primers passos artístics d’Artemisia es van situar, per motius diversos, en el despertar del gran pintor llombard . Però la seva aproximació als temes era diferent de la del seu pare.. El seu quadre Judith decapitant Holopherne, el va realitzar quan ella tenia 18 anys. Artemisia no accedeix al coneixement complet de l’anatomia masculina més que a través de l’amor i del seu trànsit cap a l’acte sexual. Ella perd la seva virginitat amb el pintor Agostino Tassi, el seu mestre en l’aprenentatge de la perspectiva. La seva trobada amb ell representa per a la jove pintora una doble revelació: la de la seva sensibilitat artística i les pulsacions de la creació.Un escàndol va marcar la seva vida. Tassi la va violar en 1612. Al principi, ell va prometre salvar la seva reputació casant-se amb ella, però més tard va renegar de la seva promesa, doncs ja estava casat, i Orazio ho va denunciar davant el tribunal papal. La instrucció, que va durar set mesos, va permetre descobrir que Tassi havia planejat assassinar la seva dona, va cometre incest amb la seva cunyada i havia volgut robar certes pintures d’Orazio Gentileschi. Del procés que va seguir es conserva documentació exhaustiva, que impressiona per la cruesa del relat d’Artemisia i pels mètodes inquisitorials del tribunal. Artemisia va ser sotmesa a un humiliant examen ginecològic i torturada usant un instrument que estrenyia progressivament cordes al voltant dels dits – una tortura particularment cruel per a un pintor. D’aquesta manera es pretenia verificar la veracitat de les seves acusacions, ja que es creia que si una persona diu el mateix sota tortura que sense ella, la història ha de ser certa. Tassi va ser condemnat a un any de presó i l’exili dels “Estats Pontificis” . Un mes després del judici, Artemisia es va casar, en un matrimoni arreglat pel seu pare, un pintor florentí , Pierantonio Stiattesi un modest artista, el que va servir per restituir a Artemisia, violada, enganyada i denigrada per Tassi, d’aquest matrimoni van nèixer quatre fills i una filla, però només la filla, Prudenzia, va arribar a l’edat adulta. Però la seva vida, dins d’aquest matrimoni, va estar ple de problemes, una vida amb la dependència i submissió més absoluta, un amor tòxic on les recriminacions, la rancúnia, la falta de respecte, la revenja, la venjança, la gelosia, el maltractament físic, sexual, psicològic emocional, els xantatges, els crits, els silencis i els insults… van ser algunes de les formes en què van viure junts, fins què finalment va prendre la decisió, molt valenta per l’època, de separar-se d’ell i pel que és raonable suposar que va ser això el que va motivar el seu retorn a Roma que realitzar de manera definitiva l’any 1621 . Amb ella va portar la seva filla Prudenzia, amb la qual més tard es va traslladar a Nàpols . Després de la mort de la seva mare, la vida d’aquesta filla cau en la foscor i resulta desconeguda. La seva obra, durant molts anys va ser marginada dels llibres d’història, però en l’actualitat ja és ben coneguda. Actualment es conserva només 34 de les seves pintures, i moltes d’elles encara se les atribueixen als seus contemporanis masculins.
Seda salvatge "Elles i la Vida" 